.png)
Fa uns dies he pogut viure l'experiència, de nou, de participar en un recés de mindfulness en silenci.
Hores de meditació, de convivència, sense l'ús de la paraula, ni de la mirada… innecessaris per sentir la pertinença a una comunitat.
No és l'objectiu d'aquest post, però sí que convido (i em convido) a què reflexionem sobre l'ús que estem fent del llenguatge. Si amb ell construïm ponts o, al contrari, els volem com a hàbils guerrillers.
Estem en un entorn que tem al silenci… Per això ens omplim de soroll, a través de xarxes socials, converses buides, programes de TV que no aporten res…
Qualsevol cosa ens val, abans de sentir el silenci.
Meditar és, fonamentalment, asseure's en silenci, i asseure's en silenci és, fonamentalment, observar els moviments de la pròpia ment.
Pau d’Ors. Biografia del silenci.
Ho evitem… i cadascú tindrà la seva motivació per fer-ho…
És possible, i només possible, que una de les motivacions sigui el temor de trobar-nos amb nosaltres mateixos.
Perquè quan ens trobem amb nosaltres mateixos ja no hi ha cap excusa. I potser no ens agradarà el que vegem. Perquè generem unes expectatives (perquè ens passem la vida comparant-nos amb el veí), sovint irreals (la imatge que presenta el veí també és irreal… i encara que no ho fos…)
I quan no es compleixen, tenim mil excuses, totes relatives a circumstàncies que són fora de nosaltres, fora del nostre control… I ens conformem, encara que aquesta situació ens faci infeliços. Però pensar que tot allò que limita la nostra felicitat ve de fora, ens pot anestesiar lleument.
Iniciar-se en la meditació suposa haver arribat a un punt en què ja no et consenteixes apuntar a les circumstàncies o culpar els altres.
Pau d’Ors. Biografia del silenci
Com diu Pablo d’Ors, ja no ens consentirem llançar pilotes fora i culpar a no sabem que de la nostra infelicitat.
Veurem, amb nitidesa, que la felicitat només sorgeix de dins nostre.
I ara… silenci…
Fins aviat!!